La pèrdua de Cal Costelleta Petit

Un dels exemples de la riquesa cultural al Prat és les seves masies. Amb una estadística demolidora, ja que unes 25 masies han estat enderrocades els últims 23 anys, l’última ha estat Cal Costelleta Petit. Destruïda aquest passat dilluns, afectada pel projecte de l’Eixample Sud, també era coneguda com a Cal Noi del Quico o Cal Soro, construïda el 1890 totalment de pedra. Era un hàbitat d’uns 300 metres quadrats dividits en planta baixa i pis, rodejat d’unes quatre mujades de gran importància per al cultiu al llarg de la seva història

Bagatges al Prat

El dret de bagatges era un servei de transport que exigia l’Estat espanyol als propietaris d’animals de càrrega, de carros o d'estables per tal de transportar mercaderies o persones de l’exèrcit. En moments puntuals de la història pratenca serà una obligació, sobretot durant la segona meitat del segle XVIII i inicis del segle XIX amb la Guerra del Francès. El punt de reunió era la plaça de la Vila, circulant sobretot pels pobles immediats del Baix Llobregat.

Camí de Can Miquel d'en Quico

El camí de Can Miquel d’en Quico correspon a un vial de servitud que des de la carretera de l’Aviació anava en direcció a la masia del mateix nom. Històricament, va ser durant la dècada de 1920 i fins a 1950 quan aquest camí s’utilitzaria com a tal. Malgrat l’enderroc de la masia a mitjans del segle XX, restes estructurals d’aquesta i el camí han estat presents abans de les obres de l’Eixample Sud. El camí gairebé coincideix amb un carrer projectat dins del projecte urbanístic que s’està portant a terme.

Cal Molas

Fotografia facilitada per Francesc Pugès Esteve

Les desamortitzacions al llarg del segle XVIII al Prat va provocar que l’Albufera canviés de mans dels antics propietaris. A les possessions de la família Barata de Cadafalch, provinents de Terrassa, van construir Cal Molas, aprofitant la proximitat del camí de Cal Gravat i les terres per a la cria de vaques. Pau Molas va ser el primer masover, d’aquí el nom, ja al segle XIX, al càrrec d’unes 100 mujades de terreny. Va ser el blat el producte destacat d’aquesta finca fins que als anys 70 l’ampliació de l’aeroport va destruir la masia.

Camí de Cal Molas

El Camí de Cal Molas era un vial de servei que des del Camí de Cal Gravat, i posteriorment carretera de l’Aviació, sortia i anava en direcció a la masia. A més, discorria fins als seus terrenys fent una mena de triangle encerclant terrenys de conreu, construïda a inicis del segle XIX.

La Dona de Subirachs al Prat

L’escultor Josep Ma. Subirachs i l’empresa La Seda van entrar en contacte a partir del 50è aniversari de la indústria al Prat. Li va ser encarregada una escultura, realitzant La Dona, que s’instal·laria a la mateixa vorera de l’empresa a Via Augusta 197 de Barcelona.

Avui dia, aquesta escultura es troba a l’entrada a l’empresa Catalana de Polímers, l’antiga Terlenka. Correspon a una tècnica en negatiu, que en forma còncava representa la silueta d’una dona, coberta amb un llençol. El cos és de marbre i té adossada una altra forma idèntica de bronze, contrastant el negre i el blanc. El trasllat de l’escultura de Barcelona al Prat va ser criticada per alguns barcelonins, si més no, també demanaven una millor ubicació a la vila del Prat per al seu gaudiment, malgrat el desconeixement per a la majoria de la població.

Cal Xeix

Cal Xeix, Cal Cheichs o Cal Guiri va ser enderrocada per l’ampliació de l’aeroport del Prat el 2003. Aquesta masia va ser construïda al segle XIX composta per planta baixa i pis, amb un total de 10 mujades. Des de la dècada de 1930, la instal·lació de l’aeroport va comportar la demolició de la majoria de masies del districte de l’Albufera. Les masies enderrocades l’any 1965 pel creixement de les dependències aeroportuàries van ser Cal Bitxuelo, Cal Camps Rodons, Cal Cargolí, Cal Falgar i Ca l’Esquerrà. En la dècada dels setanta, l’aeroport va ordenar la demolició de Cal Silet i Cal Molas. Més tard ja a l’any 1990 van ser ensorrades Cal Caset i Cal Menut; i les últimes que van patir les conseqüències de l’aeroport va ser Cal Mariano al 2002, i ja al 2003, Can Camins, Cal Llísera i Cal Xeix.

Festa de Sant Isidre a la festa de l'arbre al Prat

Des d'inicis del segle XVII al Prat s’organitzà la festa del Sant Isidre amb un plantada de l’arbre de maig, balls a la plaça de la Vila i cursa de cavalls. L’acte s’acabava amb una processó per la part baixa del poble amb la imatge del sant. Posteriorment i ja a inicis del segle XX, la celebració passaria a l’anomenada festa de l’Arbre amb la plantada d’arbres. Des del 1959 i a la dècada de 1960 seria una de les festes més populars a la vila pratenca, amb el guarnit de balcons i la participació dels infants amb l’apadrinament d’un arbre.

Cases de la Seda

Les Cases de la Seda inaugurades a l’estiu de 1958, corresponen a la construcció de 110 habitatges per al personal de l’antiga fàbrica pratenca. Instal·lat a les afores del nucli del Prat, eren d’una mateixa estructura exterior, essent de tres tipus: unifamiliar de planta baixa i pis; de planta baixa, i de pis. Les cases conegudes com a holandeses en un inici, pel seu origen, van ser promogudes per Carlos Stulemeijer. En un primer moment eren de lloguer sense dret a compra, on van ser adquirides mitjançant concurs. Ja a la dècada de 1980, els llogaters van accedir a la seva propietat. Actualment, formen part d'una de les característiques identitàries del municipi del Prat.

Camí de Cal Tet

El Camí de Cal Tet era un vial que des del Camí de cal Beitas es dirigia cap a Cal Tet, discorrent fins al Canal de la Dreta del Llobregat o a la Barraca del Sorolla. Aquest camí era paral·lel a la pineda que existia a l’Estany de ca l’Arana al districte de la Bunyola. Actualment, el desviament del riu i la llacuna artificial de Cal Tet va seccionar, juntament amb l’hàbitat de ca l’Arana, el camí, però resta una part dins de l’Espai natural del delta del Llobregat: Cal Tet – Ca l’Arana.

Cases del carrer Castella 40-42-44

Hi han obres arquitectòniques que amb el pas del temps per les seves característiques o pel seu arquitecte mereixen una consideració especial. El tracte d’Antonio Pascual i Carretero a Sant Boi i al Prat és semblant, és a dir, poc reconeguda la seva importància, contrastant amb el reconeixement de la ciutat de Terrassa. Entre les seves obres al Prat destaca un conjunt de tres cases al carrer Castella, 40-42-44, que els germans barcelonins Fontanillas i Ginebreda van encarregar el 1925. Aquestes cases o xalets de l’època s’accedien per una escala exterior, amb coberta tancada en cada edifici a quatre vessant de teules, i amb l’interior destacant pels seus magnífics paviments hidràulics. Sobta, que aquestes cases no es troben protegides dins del catàleg de patrimoni, però si les tres cases que es troben al davant, conegudes com cases Fontanillas projectades el 1928 per l’arquitecte Emilio Gutiérrez Díaz.

Cal Truco

A inicis de la dècada de 1920, Jaume Casanovas i Parellada encarregaria la construcció d’una casa de forma basilical i d’estil senyorial a mig kilòmetre del mar, prop de la desembocadura del riu Llobregat. Per a la memòria de molts pratencs està les històries sobre contraban, l’àrea de repòs i posteriorment el restaurant que s’instal·laria als anys setanta. Ben aviat farà 17 anys que es va enderrocaria la casa.

Ballesta al Prat

Al Prat del segle XIII ens trobem documentat les típiques ballestes que servien per a la caça i la defensa, essent un bé preuat ja que passà com herència mitjançant els testaments. El giny es componia d’un fort arquet d’acer o fusta flexible, muntat damunt una crossa de fusta. Una corda unia els dos extrems de l’arquet, que es tensava per tal de poder empènyer el dard. Quan la corda es lliurava del ganxo que la retenia impulsava el projectil a gran velocitat, però perquè això fos efectiu la corda havia d’estar ben tensada, la qual cosa es requeria molta força. No serà fins al final del segle XVI quan entrà en ús les escopetes i pedrenyals abandonant la ballesta al Prat com a arma important.

La Segona Màquina de Cal Patrici

A inicis del segle XX, Jaume Casanovas i Parellada va construir la casa coneguda com la Màquina de Cal Patrici, ja que estava dintre dels terrenys de Patrici Mèlich i instal·là una segona màquina de vapor. Per això, també seria coneguda com la Segona Màquina, arran de l’èxit de la Primera Màquina a Cal Pau de la Màquina. Es decidí construir una segona amb la intenció d’agafar l’aigua del riu amb l’esmentada màquina de vapor i repartir-la als camps de cultiu. Era al costat de la casa en un cobert on hi havia la maquinària. No tindria tanta funcionalitat com els cinc motor-bomba de la qual disposava la masia de Cal Fernando o Cal Pau de la Màquina, però formaria part de l'intent industrial de l'aprofitament del riu per a l'agricultura.

Camí de Cal Truco

El camí de Cal Truco era un pas que des de gairebé la Màquina de Cal Patrici o La Segona Màquina es dirigia a la masia de Cal Truco. El vial va ser creat a inicis del segle XX per accedir a la masia propietat de Jaume Casanovas i Parellada, essent un camí important pròxim a l’antiga desembocadura. Passant Cal Truco, el camí s’endinsava uns 500 metres fins al mar a la dècada de 1920, on des de 1996 amb la destrucció de la casa i la posterior desviació del riu, les obres aeroportuàries i el polígon pratenc han modificat el vial. Actualment i salvant les grans diferències, gairebé coincideix amb el camí creat per als camions per a l’aportació de materials per a l’ampliació del Port de Barcelona, a pesar de la seva considerable amplada.

Cal Patrici

Després de la devastadora guerra del francès al 1814 i amb l'eliminació de masos vora el riu, s'iniciaria la construcció a la Bunyola de Cal Patrici, mantenint la concepció defensiva amb la nova creació d'una torre i edificant per fases un conjunt de 5 cases. El creuament de camins d'origen medieval on estava situada li dotava d'una gran importància. Amb l'excusa d'estar afectada pel port de Barcelona i pel seu estat de conservació va ser enderrocada el 1970, perdent un dels masos més grans del municipi del Prat.

El mas fortificat Guitart o Guinart

Durant els segles XII i XIII, el sector conegut com l'Illa de Banyols, antiga propietat de Provençana, s’instal·laren un seguit de torres defensives davant les incursions i atacs al litoral per part de pirates i bandolers. El topònim “llampegada” o “eslampegada”, que de ben segur feia referència a torres situades a la costa és present a l’indret referenciat, amb la intenció de defensar l’àrea pròxima a la ciutat de Barcelona. Seria al llarg del segle XII i fins al segle XV quan la família Guinart o Guitart instal·laria a la banda esquerra de la antiga desembocadura un mas fortificat en les seves terres plenes de llacunes i aiguamolls. Malgrat, la manca d'estudis històrics al respecte sobre aquestes defenses, les dades sobre els masos fortificats a l’actual Bunyola del Prat durant l’època baix medieval era una característica d'un territori dispers.

Camí de Cal Patrici

L’actual i mal anomenat camí de Vora el Riu correspon a una desvirtuació del nom del vial tradicionalment conegut com a Cal Patrici. Aquest camí era la continuació del camí del Sorral que a l’alçada de la masia de Cal Fernando Puig canviava el nom, discorrent fins a Cal Truco a l’antiga desembocadura del riu. Malgrat que encara continua el nom de camí de Cal Patrici, a l’igual que la masia, amb les remodelacions del Polígon Industrial Pratenc s’ha desvirtuat el carrerer de l’antic sector de la Bunyola. Actualment, existeix un carrer anomenat com a Cal Patrici, gairebé a la nova desembocadura, a pesar que es troba quasi un quilòmetre de l’hàbitat del mateix nom.